Pedra a pedra (seca)

1de maig. Feia dos anys que no hi passava i el temps m’hi va fer descobrir un nou paisatge. Camí de Sant Jaume de Vallhonesta, espai carregat d’històries al peu de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona, transito per la pista forestal que hi porta des de la part sud, i a mesura que vaig alçant el desnivell descobreixo la ferida que hi va deixar el foc col·lateral de l’incendi del Bages del juliol de fa dos anys. Pins petits mig cremats, alguns ja abatuts per la ferida mortal, d’altres encara mig drets, contrasten la seva negror amb la verdor renaixent als seus peus. I conviuen amb la pedra. Pedra seca que s’ha obert a la mirada per l’efecte de les flames. El foc va despullar el bosc i va posar al descobert antigues barraques i quilòmetres de marges que fins a aquell trist episodi havien quedat camuflats pel pas del temps, l’abandonament i l’evolució natural. En aquests entorns, és gairebé impossible que passin més de dos minuts de caminada sense albirar alguna barraca o un marge de vinya mig desfet, sostenint encara el que va ser un quintà o una quartera de vinya, i això sense comptar tot el que queda ocult sota la massa boscosa.

3 de maig. Des del pla de castell de Sallent, talaia visual amb el Cogulló a l’horitzó, un grup de persones brinda amb copes de vi blanc i negre d’un celler local per la feina feta i la que hi ha per endavant. La DO Pla de Bages, Càritas, la Fundació La Caixa, la cooperativa bagenca Senders Vius i propietaris de finques forestals han creat un equip singular amb un doble objectiu: rehabilitar patrimoni construït en pedra seca, i fer-ho a través de la formació i la inserció laboral. En quatre anys de treball conjunt s’han recuperat una trentena de barraques i 700 metres de murs de marge. Una petita part, es pot considerar, si es té en compte que a la comarca hi ha inventariades 6.400 barraques. Però un pas (més), tant des del punt de vista simbòlic com efectiu, en el camí de la recuperació d’un patrimoni que ens fa gairebé únics. Durant anys, metafòricament parlant, els arbres ens han tapat el bosc. Tenim aquest paisatge de vinya tan integrat a la nostra retina, tan quotidianitzat, que li hem restat valor. Però la pedra seca és un emblema territorial; les barraques, tines i feixes, una arquitectura amb més de 150 anys; i el conjunt del paisatge que conformen, un testimoni d’un temps únic, de quan al Bages la vinya s’estenia per prop de 28.000 hectàrees i feia d’aquest territori un epicentre vitivinícola. Queda molt camí per córrer. Però cada pedra sobreposada, cada barraca recuperada és una victòria del patrimoni. I, tal com proclamaven aquells que en el seu dia les van alçar, «tota pedra fa paret».