Demà obrim

Porto al damunt una figureta de fang minúscula. És dels últimes coses que va tocar en vida. Li vaig donar un dia silenciós sota una llum groguenca. És l’únic que recordo. Això, que feia calor i que no em va respondre quan vaig dir-li que li donaria forces. Quan vols salvar els altres fas coses absurdes per apaivagar la rebel·lia o la desesperança. He arribat a tancar els ulls ben fort amb el desig infantil que quan els tornés a obrir tot hauria canviat. No ha passat cap vegada. L’únic que he aconseguit és perdre temps i que em vingui la son. Hi ha qui plora a l’avançada, com si es pogués prevenir el desconsol. Plorar-ho tot, plorar-ho molt i fer-ho amb prou temps perquè la tristesa s’esgoti. Hi ha qui riu falsament. Es nota en l’expressió facial i, sobretot, en el so. El riure forçat és un crit disfressat d’alegria i no s’encomana. No hi ha res més que això, la llum que acarona les roses del gerro i la que balla sota la pell i l’asfalt, la música que cerques quan t’atrapa aquella gana que no és gana i que no saps com carai alimentar. Tant la música com la figureta de fang són salvavides, braços invisibles que apareixen del no res per no deixar-te caure.

Fosqueja i no llegeixo els cartells de la carretera perquè ja sé on em porten. Veig el món tacat a través del vidre del davant i de les quatre gotes de pluja que s’hi han adherit com ventoses. No tota la pluja neteja. Faig una trucada i demano a la meva interlocutora si necessita res. Em respon que no, que tot està bé com està. Ho sap perquè ha derrapat i ha sortit de la via, perquè ha explorat més enllà dels límits, ha caminat per les vores, ha sortit de casa enmig de la nit a buscar respostes sota el fullam sec del bosc i n’ha tornat amb les mans buides i esgarrinxades. Continuo la conversa. Crec que l’he trucat per pur egoisme. Era la meva necessitat i no la d’ella la que buscava resoldre. M’explica, sense venir a tomb, que cada dia deixa una cosa per fer per a l’endemà, que és millor no fer-ho tot, que la feina no és l’esquelet de la pròpia vida, que si te’n vas a dormir amb una tasca pendent tens un motiu poderós per llevar-te i acabar-la. I em demano què fan els altres amb les coses dels morts que no donen ni llencen ni regalen. «No compliquis gaire més els records. Demana justos els mots indispensables per fer sorgir la imatge de les coses passades», escrivia Joan Vinyoli. I em ve al cap el rètol que vaig veure penjat aquesta setmana en un comerç, sense horari ni data, i que em va semblar tota una declaració d’intencions. Només hi deia: «Demà obrim». I no sé si aquest demà és avui o qualsevol altre dia.