Josep Maria Soler: «Em preocupa el perill de crear divisió dins la societat, a Catalunya»

En aquesta conversa que va tenir lloc fa dues setmanes, l´abat parla de Montserrat, de l´Església, de Catalunya i del món.

S´apropa el seu 70 aniversari [13 d´agost], i el veig molt jove. Com s´ho fa?

(Riu) Seguint el ritme de vida del monestir, que és molt ordenat i encara que no vulguis fas exercici. Un monjo que vagi a tots els actes de comunitat fa tres quilòmetres al dia, i si surts a caminar encara en fas més. I l´alimentació és molt sana.

Setze anys d´abadiat. Cansat o engrescat?

Engrescat i amb ganes de tirar endavant. El 2025 farà mil anys de l´existència del monestir, i a banda de començar a pensar en quins actes es duran a terme, a nivell de comunitat hem començat a fer una reflexió sobre les coses positives que tenim, les que podem millorar, les que hem de corregir... I això també dóna dinamisme.

Estan fent un DAFO [tècnica de planificació corporativa basada en l´anàlisi de les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats d´un projecte o organització]?

Hem agafat l´esquema del DAFO i l´estem treballant per grups.

La següent cosa sol ser un pla estratègic.

I després vindrà un pla estratègic, exactament. A nivell de comunitat; a nivell de santuari més o menys ja existeix.

Vostès apliquen maneres del món dels negocis, o és al revés?

Al monestir fem cursos sobre la gestió d´una empresa, una entitat o una família a partir dels principis que dóna sant Benet en la seva regla. En el fons és una saviesa humana que ve de la tradició monàstica però que també es troba a fora. En la regla de sant Benet sobre l´organització del monestir i com s´exerceixen les diferents funcions i serveis, hi ha aspectes que tenen la seva traducció al segle XXI en la gestió d´una empresa o en el món dels negocis.

Vostès esperen que qui puja a Montserrat com a turista hi trobi una experiència espiritual en un ambient de pau, pregària i serenor. Fa uns diumenges vaig pujar a mig matí i em vaig sentir aclaparat per la multitud de turistes i pel soroll que feien. Potser no era l´ambient idoni per a una experiència de serenor. Montserrat pot assimilar una quantitat infinita de turistes?

Infinita no, perquè l´espai no dóna per tant! És veritat que s´ha de trobar un equilibri. Els diumenges que van de la festa de la Mare de Déu, el 27 d´abril, fins a mitjan juliol, de mig matí a mitja tarda, està molt ple, és veritat. I el mateix passa entre mitjan setembre i principi de novembre. Però fins i tot en aquests moments hi ha espais, com poden ser la basílica, el cambril, la capella del santíssim, que són espais de silenci. La gent que ve a passar uns dies a l´hostatgeria, a l´interior del monestir, continuen trobant un espai de silenci. I a fora hem de trobar l´equilibri.

Suposo que al visitant que arriba a Montserrat per pura curiositat turística, perquè surt a la guia, deu ser més fàcil fer-li entendre la part espiritual quan no hi ha tanta concentració.

Sí. De fet hi ha un moment i un espai que poden comunicar un missatge de més introspecció i vivència espiritual en sentit ampli: el cant de la Salve per l´Escolania, i l´espai audiovisual, on si un vol aprofundir en els temes s´hi pot arribar a passar unes hores, ja que s´explica el que és Montserrat però amb la idea de donar el missatge que un entri una mica dins de si mateix i vegi com és la seva relació amb els altres. El recorregut acaba amb un cant de l´Escolania que més aviat comunica esperança i ganes de sortir disposat a treballar fent el bé.

Com va la comunitat? Creix, decreix, es rejoveneix, envelleix?

Depèn de la referència que agafem. Després de la guerra va entrar molta gent i a partir dels anys setanta ha anat més amb comptagotes. Abans eren promocions de sis o set ingressos cada any, i ara són un o dos. Malgrat tot, estem dins el paràmetre mitjà de la història de la comunitat, que és entre quaranta i seixanta monjos. En alguna època van ser nou, i en alguna es va arribar gairebé a cent cinquanta. Ara estem sobre els seixanta. Les noves incorporacions sempre porten aires de renovació, i a més a més, dues terceres parts de la comunitat tenen formació universitària; la dimensió intel·lectual és important i s´està molt en contacte amb el món de la cultura i el pensament, i també amb el de la teologia. Això fa que l´esperit de la comunitat es mantingui jove.

Per tant, es manté el ritme d´entrada de monjos nous.

De mitjana, sí. El 6 d´agost n´hi ha dos que fan la primera professió, i n´hi ha algun altre trucant a la porta. Aquests dos ja fa tres anys que viuen amb nosaltres, [com a postulants i novicis] han conegut bé la nostra vida. Ara adoptaran un primer compromís per a tres anys, i per fer-lo la comunitat els ha acceptat en votació secreta.

Avança el laïcisme? Catalunya ha deixat de ser catòlica?

Són dues coses que es poden separar. La pràctica religiosa a Catalunya és evident que ha baixat; és minoritària i en els més joves, fins i tot, molt minoritària. D´altra banda hi ha gent que es considera de tradició catòlica i fins i tot creients, però no practicants. I hi ha gent que es consideren no creients però de cultura catòlica, o fills de l´humanisme cristià, i que ho valoren. Atès tot això, no veig clar que es pugui dir que Catalunya ha deixat de ser catòlica. Que la pràctica religiosa està baixant, sí, i que la increença està pujant, també; vol dir que hi ha més laïcisme? Aparentment potser sí, perquè el fet religiós va desapareixent dels mitjans de comunicació, dels espais públics, però la gent, en certs moments, es fa preguntes sobre el sentit de la vida, sobre les causes de la infelicitat, i aquestes preguntes postulen una resposta religiosa o creient. Si la societat està secularitzada, o laïcitzada, les persones no ho estan tant, en aquest sentit de fer-se preguntes d´una certa profunditat. Els qui creiem que l´Evangeli és una resposta per a aquestes preguntes, hauríem de trobar la manera de connectar amb aquestes persones i dir-los: aquí hi ha respostes a les preguntes que potser no poden satisfer. Però no és una tasca fàcil.

Ara s´han de guanyar el mercat. Durant segles l´han tingut en règim de monopoli. Ara competeixen amb les altres esglésies cristianes, amb confessions no cristianes, amb formes de fe no religiosa...

De vivència espiritual, en diuen; una espiritualitat no creient...

Amb quines armes competeixen en aquest mercat?

Amb les del diàleg, no de la imposició, i sí de la proposició de les respostes de l´Evangeli. Les descobertes del món científic, segons com es plantegen, semblen contràries a una vivència religiosa, però si es planteja bé, no ho són. Molts científics són creients, i això vol dir que acceptar la ciència no porta necessàriament a l´ateisme, malgrat la temptació de pensar que la ciència ens ho explicarà tot. És cert, com diu, que hi ha molta més oferta en el mercat, d´altres religions i fins i tot d´altres esglésies cristianes que abans no hi eren. Què ens toca fer? Com li deia, anunciar l´Evangeli, i al costat d´això, fer una altra obra que és fonamental per a la fe cristiana: servir als altres. Jesús explica que al final de la vida haurem de passar un examen en el qual no ens preguntaran quantes vegades hem anat a missa o hem pujat a Montserrat, sinó si hem donat menjar a qui té gana, beure a qui té set, visitat a qui està malalt... és a dir, l´actitud de servei als altres. I això ho hem de continuar fent, tant si els altres són creients com no.

Parlem del país. Pateix pel moment que passa el catalanisme?

Em preocupa la situació de Catalunya. Veig la dificultat de sumar, i em ve al cap una frase de sant Benet, patró d´Europa: diu que no hem de buscar el que em convé a mi mateix o al meu grup, sinó el que convé a la col·lectivitat, a la majoria; i això ens falta. Em preocupa el perill de crear una divisió dins la societat, i la solució passa pel mateix consell de sant Benet: buscar més el bé comú.

Una divisió pel projecte de país?

Per les votacions que s´han fet, es veu que hi ha una mica més d´un cinquanta per cent en un costat i una mica menys en l´altre. Si això no se sap gestionar, i veient el que ha passat en altres llocs, pot portar a una divisió. Un monjo que va ser a Anglaterra el diumenge després del Brexit m´explicava que al matí va anar a missa a una església catòlica, i allà van pregar perquè el Brexit no suposés la divisió de la societat anglesa, i a la tarda va anar a vespres a una església anglicana, i allà van pregar pel mateix, perquè el resultat del referèndum havia sigut molt igualat.

Fa sis anys, parlant de la relació entre Catalunya i Espanya, deia: «hem d´evitar tensar molt la corda i que es potenciïn els posicionaments extrems». Això era el 2010. No li han fet gaire cas.

La corda està més tensa que abans. La situació em preocupa perquè té conseqüències a nivell humà, de prestació dels serveis socials. El missatge de Montserrat? Asseieu-vos, parleu i busqueu el que convé al conjunt, més que el que pot ser un interès de part.

Quan el papa Benet XVI va ser a Barcelona per la dedicació de la basílica de la Sagrada Família, recordo que es va quedar aturat al mig del passadís, girat cap al presbiteri on en aquell moment cantava l´Escolania de Montserrat. Suposo que aquell va ser un moment d´íntim orgull per a vostès.

El cert és que ja la coneixia d´abans, per haver-ne sentit a parlat molt. Una vegada que el vaig saludar, quan encara no era papa, em va preguntar pel seu nom pel pare Ireneu, que llavors dirigia l´Escolania. Això no es deu només al fet que és un gran amant de la música, i l´Escolania és coneguda, sinó que el seu germà, Georg Ratzinger, era el director d´una Escolania semblant a la nostra a Ratisbona. Als anys setanta la nostra va anar als festivals musicals de Salzburg, i perquè Montserrat no quedés sense escolans, van buscar-ne una que tingués una impostació de veu semblant i van triar aquesta. Georg Ratzinger va estar uns dies a Montserrat, dirigint, i va explicar aquesta experiència al seu germà, el futur papa, que per tant situava i coneixia l´Escolania, i em consta que n´havia escoltat discos. Però mai en directe, perquè no havia estat a Montserrat, i sentir- la cantar en aquell àmbit el va impactar.

Com veu el futur de la comunitat, l´abadia i el santuari?

Com li deia, estem preparant el mil·lenari. En la història es pot acabar tot, i de l´abadia de Cluny, que semblava dominar mig Europa, només en queden runes (dels edificis), però en tot cas la meva perspectiva és que la comunitat de Montserrat continua durant molts anys. Que els monjos estiguin al servei del santuari dóna a aquest una pàtina molt diferent. I en ser una comunitat amb molta gent intel·lectualment preparada, crec que podrem continuar al servei dels pelegrins, del país, de la cultura, no tancats només en l´àmbit de Catalunya, ja que alguns tenim responsabilitats a fora. Per tant, una comunitat viva en un santuari viu. La meva és una esperança que en això no es fonamenta només en la fe sinó que té una base humana.